Totes les Claus de la Xiulada a l’Himne d’Espanya

0

Versió en Espanyol

El passat cap de setmana es va celebrar una nova edició de La Copa del Rei, en quina final es van enfrontar el F.C. Barcelona i el Deportivo Alavés. Com és habitual cada vegada que concorren en el duel per el títol equips basques i/o catalans (e.g. F.C. Barcelona vs. Atlètic de Bilbao, 2009, 2015), l’himne d’Espanya va ser rebut amb una sonora xiulada per part de l’afició.

En primer lloc i davant dels que s’afanyen a assenyalar que no s’ha de barrejar futbol i política, cal explicitar el següent: en qualitat d’activitat publica, l’esport no pot existir ni de fet existeix, al marge de la política, de manera que els que reclamen la separació de facto (o fins i tot regulada) d’ambdues esferes evidencien, en el pitjor dels casos, una idiòcia de tipus aristotèlic (és a dir, la que obeeix al desinterès pels assumptes públics) i, en el millor, un intent més o menys explícit de censurar un determinat tipus d’expressió política senzillament pel fet que la mateixa és ideològicament oposada als pressupostos dels que reclamen la seva silenciació.

Segon, potser la més mediàtica de les preguntes plantejades per la xiulada en qüestió sigui la normativa: és legítim rebre l’himne nacional amb una esbroncada? La mera formulació d’aquesta qüestió és menys innocent que simptomàtica de la forma de govern actual a Espanya. En efecte, l’interrogant hauria de fer-nos sospitar que, com de fet passa, la forma de govern actual a Espanya no és una democràcia (en la qual per definició, la llibertat d’expressió és un dret inalienable), sinó mes aviat una oligarquia, forma de govern en la qual tant la llibertat d’expressió com la llibertat de reunió són drets atorgats (no conquistats) i com a tals, supeditats a la no disrupció dels poders fàctics. Això explica la innegable popularitat de la qüestió en les tertúlies dels mitjans massius d’informació d’aquest país. En efecte, si bé històricament l’aplaudiment i l’esbroncada constitueixen des d’almenys l’inici del joc de pilota mesoamericà (allà pel 1400 aC) inalienables prerrogatives del públic assistent, no han faltat els que, esperonats per una semiòtica televisiva de Règim en virtut de la qual durant la reproducció de l’himne nacional la realització de l’esdeveniment enfocava al centre de la imatge la figura del rei Felip VI (subsumint així la nació simbolitzada en l’himne sota la figura del [cap d’] Estat) han volgut fer dependre (de manera netament fal·laç) la legitimitat de l’esbroncada generalitzat de quin fos el destinatari de la mateixa (és a dir, no seria el mateix escridassar al Rei, que escridassar Espanya, o al franquisme, o al que sigui que cadascú interpreti que l’himne nacional denota, sempre des dels límits marcats pel seu respectiu [des]coneixement històric i polític), o fins i tot d’una qüestió de modals i/o educació (com en el cas de Ciutadans, partiu polític el nom del qual, desmentit en el seu significat per l’existència de la pròpia Monarquia [a la qual no corresponen ciutadans, sinó súbdits] es veu així mateix negat en la pràctica per un intent de censurar el dret inalienable del ciutadà en nom del seu suposat civisme).

Tercer, la reflexió anterior ens condueix a la pregunta per les causes i motivacions de la xiulada en qüestió. Cabria afirmar, des dels postulats d’un cinisme behaviorista, que l’únic que ens permeten inferir les dades empírics disponibles és que l’himne va ser rebut entre esbroncades (i no tant el que passava per el cap de cada un dels emissors d’aquest en el moment de la xiulada). A això podríem afegir que l’esbroncada és una indefugible mostra de desaprovació política i que l’existència de l’himne en qüestió va ser sancionada de iure per Carlos III en 1770, romanent vigent fins a la data en el seu (co) oficialitat amb excepció del període conegut com la Segona República (1931-1939). Però més enllà d’aquestes constantaciones semblés així mateix raonable arriscar diverses hipòtesis, no sense abans aclarir un fet important: la afició va emetre la seva esbroncada durant la reproducció de l’himne i amb ocasió d’aquell (però no necessàriament a l’himne). Així, tot i que la llista de candidats sigui potencialment interminable, és possible interpretar que es xiulava (sempre legítimament) a una de les següents instàncies, o a una combinació de les mateixes:

(a) El Rei, hereu d’un homòleg nomenat a dit per Franco per assegurar, en nom de la democràcia, la continuació de la dictadura per mitjans oligàrquics.
(b) (La forma de) L’Estat, sent l’Estat la personalitat jurídica de la nació i el centre d’atribució dels seus drets i obligacions, mentre que les formes possibles de l’Estat serien la Monarquia i la República, respectivament (en aquest cas la xiulada aniria dirigida a la Monarquia).

(c) La forma de Govern. En vista que són tres les possibles formes de govern (és a dir, dictadura, oligarquia i democràcia), es podria estar escridassant a la dictadura franquista (assumint que la afició hagués identificat l’himne espanyol amb aquella, cal suposar que per ignorància de la històrica política de l’himne), a l’oligarquia (a interpretar correctament que aquesta és precisament l’actual forma de govern a Espanya, i no la putativa democràcia de la qual la classe dirigent se serveix de argúcia legitimant, ja que no hi ha separació de poders en origen ni mandat representatiu, condicions necessàries de tota forma de govern democràtica) o a una democràcia que, malgrat tot i pels motius esmentats anteriorment, no existeix més enllà de la seva insidiosa performance dramatúrgica per part dels poders fàctics (aquest esbroncada procediria a conseqüència de la ignorància política). En qualsevol dels tres casos, si la forma de govern fos el motiu, en lloc de censurar l’esbroncada de cas fos mes útil per Espanya i els seus habitants que la classe política dirigent acceptés l’obertura d’un procés de llibertat constituent que desemboqués en la redacció d’una Constitució en la qual es consagrin els criteris jurídics que sancionen l’existència d’una democràcia.

(d) La Nació, fet històric i estrictament parlant, l’única entitat representada per i en l’himne. La principal motivació de l’esbroncada residiria en aquest cas a les tensions discursives que enfronten als nacionalismes bascos i català, respectivament, amb la nació espanyola (i per descomptat, amb el nacionalisme espanol).

En definitiva, stricto sensu l’esbroncada generalitzat de l’himne expressa la desaprovació política del fet històric de la nació espanyola. Emperò, des del punt de vista de la pragmàtica semiòtica, de la xiulada de la passada final de la Copa del Rei no se segueix necessàriament l’esbroncada a l’himne o a qualsevol de les instàncies exposades a (a)-(d), ni de bon tros una putativa unanimitat respecte al sentit i/o destinatari últim de l’exercici democràtic d’aquest dret inalienable.

Creative Commons License

Este trabajo de Carlos Yebra Lopez está protegido bajo licencia Atribución Creative Commons-NonCommercial-NoDerivs 4.0 Internacional Los permisos mas allá del ámbito de esta licencia pueden estar disponibles en https://www.diariorc.com/aviso-legal/

Dejar una respuesta

Por favor regístrese o Conecta para comentar
  Suscripción  
Notificar de